una davallada sostinguda d'efectius, més quilòmetres gestionats i la temptació d'externalitzar serveis dibuixen una situació crítica per a la conservació de la xarxa estatal a catalunya
La gestió i el manteniment de la xarxa de carreteres de l’Estat a Catalunya travessa una etapa d’estrès permanent: la dotació de personal s’ha reduït de manera notable, mentre que les responsabilitats i el quilometratge a gestionar han augmentat.
Això s’ha traduït, segons fonts del propi cos tècnic, en una capacitat operativa i de planificació molt més feble, amb conseqüències directes sobre la seguretat viària i la qualitat de la infraestructura.
Funcionaris i col·legis professionals han remès comunicacions al Ministeri amb alertes sobre la pèrdua de personal i la falta d’atractiu dels llocs de treball.
Alhora, s’ha vist com responsables del Ministeri han abandonat la seva plaça enmig de la pressió per revisar els contractes de conservació i per l’augment d’incidències en la xarxa.
Causes de la pèrdua de capacitat
Un dels factors claus és la reducció d’efectius: la demarcació de carreteres a Catalunya va passar de tenir 158 efectius el 2013 a 82 el . Aquesta disminució coincideix amb una ampliació de la xarxa gestionada: la reversió de trams d’autopistes de peatge com l’AP-7 i l’AP-2 ha suposat més de 400 km addicionals, que representen un increment proper al 20% del quilometratge sota responsabilitat estatal. Al mateix temps s’han creat set nous sectors de conservació sense dotar-los d’una plantilla proporcional.
Jubilacions i reemplaçaments insuficients
El relleu generacional no s’està produint amb la intensitat necessària: hi ha un procés continuat de jubilacions no compensades amb perfils d’experiència equivalent. Això debilita la capacitat tècnica i la supervisió, i provoca una pèrdua de coneixement institucional. A més, molts professionals opten per altres administracions o llocs amb millors condicions econòmiques o menys responsabilitat, accelerant la descapitalització del cos.
Conseqüències pràctiques sobre la xarxa
La combinació d’una plantilla reduïda, més quilòmetres i l’absència de cobertura òptima per a tasques complexes limita la planificació i el control de les actuacions de manteniment. Això es materialitza en un increment d’incidències, intervencions d’urgència i, en casos recents, en afectacions a la circulació per mal estat del ferm. Representants tècnics insisteixen que una gestió amb mitjans humans insuficients pot tenir conseqüències irreversibles en termes de seguretat de persones i vehícles.
Externalització i risc de pèrdua de coneixement
Per pal·liar la manca de personal, moltes unitats han recorregut a la externalització de serveis, delegant tasques claus en empreses externes. Aquesta pràctica, si bé resol demandes immediates, suposa la pèrdua gradual del coneixement directe sobre l’estat de la xarxa —entenut com un actiu patrimonial estratègic— i dificulta la capacitat del Ministeri per a controlar i supervisar amb criteris tècnics propis.
Reaccions institucionals i propostes
Col·legis professionals com el de l’Enginyeria de Camins, Canals i Ports han expressat «profunda preocupació» i han demanat al Ministeri mesures urgents. Entre les demandes hi ha la millora de les condicions salarials i professionals per fer el cos més atractiu, una planificació de recursos humans efectiva per integrar i tutoritzar noves incorporacions, i un augment del pressupost destinat a conservació i manteniment que vagi acompanyat d’una estructura organitzativa sostenible.
També s’ha posat sobre la taula la necessitat d’implementar objectius com la sostenibilitat, la digitalització i la innovació, però s’adverteix que són difícils d’assolir sense la capacitat tècnica suficient. A més, els processos selectius han mostrat una paradoxal alça de places ofertes—236 en una convocatòria—però amb el menor nombre d’aspirants en dues dècades, una dada que posa en relleu la pèrdua d’atractiu del cos.
Cap a on mirar
Per revertir la tendència, els experts proposen una combinació d’accions: reforçar la plantilla amb perfils experimentats, revisar les condicions retributives i laborals per retenir talent, i prioritzar una estratègia de conservació preventiva que minimitzi les emergències i el cost públic. Sense aquestes passes, la probabilitat que la xarxa segueixi patint per falta de manteniment i control augmenta, amb el risc associat per a usuaris i treballadors de conservació.
En aquest escenari, la presa de decisions ha de ser coordinada, amb una planificació pressupostària clara i mesures que evitin la substitució permanent del coneixement intern per contractes externs. Només així es podrà garantir que la seguretat viària i la qualitat de les infraestructures no quedin relegades per una crisi de recursos humans i organitzatius.
